... na dornàda: la
vita
(matina)
Smisiàrse... co 'l primo ciàro scancèla
le onbrie, al bàso de 'l sol in te i òci, udór de èrbe inbro§àde,
an zavàtol che 'l sùbia a 'l amór. Catàrse da rènte te 'n ségno
de cróse e insiéme, co 'n dét, pituràr te 'l sofito na dornàda
galìva scarpìda da ortìghe.
(meodì)
Cadéna de
piérle de sudór, de fadìghe, su pa 'n trói balegà da
formìghe, pareciàr al so nìt a 'n pitùs, paràrghe na onbrìa a
'n bèl fiòc che 'l sol de 'l meodì no 'l lo brùse. Sentirse da
rènte, seménse da gnént, dói dèrle pinìde de àqua de
vènt.
(sera)
Tre fógole dùga: se inpìza, se stùa, le
fa scondicùc co na s-ciànta de luna te i ran de 'n sanbùc. Sìe
làver i ricàma de bàsî la nòt. Te 'n péz na zivita la mùra de
onbrìe le busìe de la vita . Na canpàna sbatòcia a pian, da
lontàn. Tre stéle, rufiàne, le strùca de òcio a 'l nóvo
dimàn. |
Màl de staión
Se 'l caro Dante podése tornàr
vivar, pa far par bén iustìsia a 'l Padretèrno, al dovarìa tornàr,
da nóvo, a scrìvar al canto vintisinque de 'l infèrno.
Chél
lógo là, adès no 'l bastarìa logàrghe drénto chi ne à més in cróse,
e i à vivést de grànda ''magnarìa'' co le prediài de dènte sènsa
ósé.
E par finàl de i canti de 'l infèrno, no 'l scrivarla mai
pì "Vardàr le stéle'' ma 'n àntro dir al ghe faria da
pèrno,
doprà da chi che à vóde le scarsèle: ''Chi che ròba fa la
roba, chi laóra fa la gòba ! ''
Fardèl
Fa le pónte spincìche de cròde e de
crép che le sbùsa al so ziél e gnént no lo strìsa,
iùteme
butàr dó tramìde de silènsi, desgropàr telarìne, pontelàr
insògni ...
Ne bàsta na ociàda, na strénta de man, galivàr al
dimàn.
Musìna
Te na musìna fata de créda ò
semenà, àn par àn, insògni e sperànse. lncùi la ò vèrta: rènto,
sól che busìe e 'l segarìs de i
àni.
|