Que
jo no sigui més com un ocell tot sol,
ales
esteses sobre un gran riu
per
on davallen lentes barques de gent que riu
a
l'ombra baixa del tenderol,
i
el rai que el muntanyenc mig nu, enyoradís,
mena
amb fatiga cap a ciutats
que
estrenyen l'aigua lliure entre molls oblidats
d'haver-hi
comes verdes amb arbres i ramats
i
un cloqueret feliç.
La
vida passa, i l'ull no es cansa d'abocar
imatges
clares dintre del cor.
...
Tot en mi torna somni: nuvolet d'ombra i d'or
que
flota i fina lluny de la mà.
Qui
endinsa en el seu cor com un minaire avar,
qui
de recança ulls clucs es peix,
tenen
més que no jo, que estrany a mi mateix
i
alt sobre els altres, guaito l'ona incessant com creix
i
minva cap al mar.
¿Quin
moviment humà pot encara desfer
l'encant,
llançar-me sang i sentits
a
la presa, que és nostra, afanyada, entre els dits,
o
al cant, que d'home a home va i ve?
¿O
ha d'ésser mon destí el de l'ocell reial
que
un tret, per folga, tomba del cel,
i
l'aigua indiferent l'endú, vençut rebel,
cobrint-se
amb l'ala inútil els ulls buidats d'anhel,
sense
un plany pel seu mal?
|
Mi
son söo che un öxello solitäio,
co-e
äe desteise sorve un sciumme grande
che
ghe passa de barche lente e a gente
a
rïe à l'ombra sciòcca de 'na tendia,
ò
a barcassa portâ da un montagnin
desbandellòu
e pin de nostargìa,
con
gran giammin, attraverso e çittæ
che
strénzan l'ægua lìbea tra di meu
che
s'an scordòu che gh'ëa di bricchi verdi,
e
i ærboi e e pëgoe e un campanin feliçe.
A
vitta a passa, e l'euggio o no se stanca
d'allugâ
drent'a-o cheu imàgine ciæe.
Tutto
in mi se fa seunno: 'na nuviëta
d'ombra
e d'öo chi gallezza e meue lontan
da-a
mæ man. Chi se bolla into seu cheu
comme
un aväo minatô, chi da-o dô
o
gh'à i euggi serræ pægio che un pescio,
gh'an
ciù che mi, che, da strangê à mi mæximo,
de
d'äto a-i ätri, aggueito o mòuxo in mâ
comm'o
cresce e o s'ammerma in sempiterno.
Quæ
movemento uman peu ancon desfâ
sta
perlengueuia e asbriâme, con o sangue
e
i sentimenti, a-a preisa, ch'a l'é nòstra,
che
ç'emmo guägno, de tramezo a-e dïe,
ò
a-o canto, ch'o va e o ven da ommo à òmmo?
Ò
o mæ destin o saià pægio à quello
de
l'öxello reâ, che, tutt'assemme,
pe
demöa tòsto, o cazze zù da-o çê
e,
àpata, l'ægua a se ô rebella via,
sto
rebelle battùo, e lê o se creuve
con
l'äa inùtile i euggi veui de coæ,
sensa
un lamento à tutto o seu patî?
|
Bollezzumme!
