Penombra del vial

 

 

 

Al ripar de la penombra del vial

emm faa parlà d'amor i noster coeur,

Oeucc in di oeucc, carezz,

scalmann rovent smorzaa

coi fresch savor di primm basitt d'amor.

 

Sgrisor de cald e frecc e pù nagòtt.

Ma 'l vent d'on temporal foeura stagion,

l'amor l'ha portaa via.

L'ha lassaa lì per mì, domà on rigòrd,

che l'è 'l tò nòmm. Maria!

 

Da la penombra del vial,

on passarin m'ha dii che la Maria,

a l’è l’erede

d'ona nòbil gran famiglia de casada.

E mi invece

son l'erede d'ona vita

tartassada de miseria.

Metalmeccanich a la Breda de mestee,

e dent in busta paga cunti pòcch danee.

 

De vista tanta curta l'è staa el destin

che l'ha vorsuu cobbià el nòst amor.

Tra mì e tì a gh’è

l'inmensità d'on mar

con denter tant reson che me divid.

 

E col passà del temp, senza rancor

ne colpa e ne peccaa, l'amor l'è andaa!

Però cara Maria,

di nòster pass perduu sù quell vial,

gh'hoo tanta nostalgia.