Voldria agrair a Narcís Aragay el suport que m’ha donat en la recerca d’informació i d’elaboració del treball.

També agraeixo la paciència dels que m’han tingut a la vora durant el temps de realització del treball.

ÍNDEX

1.- PRESENTACIÓ

La intenció inicial era fer un treball relacionat amb la medicina, però no estava convençut que m’agradés prou. Tenia el pressentiment que sí però sempre queda la pregunta del: i si no?

Vaig decidir que faria un treball una mica més ampli, que tractés més temes -no només científics- i que els pogués relacionar de forma coherent. Vaig pensar en tractar el tema de la medicina des del punt de vista de l’ètica.

Però volia que sobretot fos un treball viu, àgil, que no es convertís en una creu per qui se’l volgués llegir. I volia que fos un treball que m’obligués a pensar i reflexionar sobre diferents afers, i no limitar-me a investigar i anotar, sense treure’n una conclusió personal. Un treball àgil és un treball que a part d’aportar-te coneixements té un fil conductor que t’obliga a arribar al final, per trobar el que es busca. I per trobar, és evident que s’ha de buscar. Es fa un treball de recerca.

Perquè el treball fos més específic i, perquè no dir-ho, més original i inèdit, vaig decidir introduir-hi el fenomen del nazisme, cap al qual molta gent –i no m’excloc- té un sentiment de repulsió. Pretenia tractar el tema des del punt de vista de la medicina i titular el treball "l’ètica mèdica durant el nazisme". Vaig començar la feina de buscar informació específica sobre aquest tema, en les biblioteques de les universitats, a les llibreries, a internet i inclús en la meva estada a Alemanya aquest estiu, on vaig aprofitar per visitar un camp de concentració nazi –el de Newengam- en el que creia que podria trobar informació. Vaig trobar la mateixa informació que podria trobar a qualsevol altre país, perquè la vergonya de la majoria dels alemanys envers la seva pròpia història més contemporània fa que se’n faciliti molt poca a l’estranger.

A les biblioteques de les universitats podia trobar la Història del nazisme escrita per molts autors en molts llibres, i també les influències d’aquest fenomen en les ideologies de les noves generacions joves, entre molts altres temes relacionats, però l’únic que vaig trobar referent a la medicina –i ja no dic l’ètica de la medicina- durant el nazisme va ser el llibre "Los Médicos de la muerte", de Jean Dumont. Vaig recórrer a internet i vaig aconseguir trobar bibliografia en anglès i referències de llibres en castellà que en algun apartat parlaven del tema que m’interessava. Els vaig poder aprofitar, però vaig adonar-me que no podia centrar el treball en aquest tema. Necessitava trobar algun vincle, quelcom que em permetés fer un treball circular, amb unes bases en la Grècia clàssica (premissa indispensable per a fer el treball) que d’una manera o altra es relacionessin amb el nazisme. No n’hi havia prou amb dir que l’ètica mèdica dels grecs era molt diferent que la del nazisme. Necessitava trobar un vincle en comú, o si més no que fes convergir aquests dos moments de la història en un tercer moment. Aquest vincle i moment és l’actualitat, i no el vaig descobrir fins després d’haver investigat sobre Hipòcrates i el seu Corpus Hippocraticum, sobre la medicina en el nazisme, i sobre la Història de l’ètica de la medicina en el món, des del seus orígens. Fins llavors havia estat fent estructuracions del treball sense gaire cohesió, ja que els conceptes que tracto ("bioètica", "nazisme", "Hipòcrates", "ètica mèdica", etc.), són molt amplis i amb moltes branques diferents. Una de les feines més feixugues va ser la de depurar i seleccionar la informació. Feina que, d’altra banda, és inapreciable en un treball en el que només es veu el resultat final.

Quan vaig adonar-me que el que realment necessitava trobar era com havien influït el nazisme i l’escola hipocràtica de Grècia en l’actualitat, el primer que vaig fer va ser sospirar, perquè ja tenia l’estructura del treball més o menys encarrilada. Després, vaig començar a buscar informació sobre l’ètica mèdica en l’actualitat.

Resumint: vaig prendre la decisió d’enfocar el treball referent a l’ètica mèdica des del punt de vista del temps i també des del punt de vista del contingut.

Tenint en compte el temps, he comparat el que podia ser l’ètica mèdica en l’època clàssica – analitzant Hipòcrates com a protagonista- amb el que és l’ètica mèdica en l’actualitat, o si més no, amb el que hauria de ser segons l’informe Belmont.

I tenint en compte el contingut del treball, he tractat d’analitzar el pensament nazi envers aquest tema, amb dos objectius fonamentals: el de veure la contradicció que hi ha entre les atrocitats que es van cometre segons la seva ideologia i la ideologia que es té en l’actualitat, tenint en compte els conceptes vigents d’ètica i d’ètica mèdica (introductoris del treball); i el de recalcar com, subtilment, s’han anat incorporant els estereotips nazis en el món d’avui.

He focalitzat el que s’entén per ètica mèdica actualment seguint les directrius de l’informe Belmont. Tenint en compte les múltiples vies per debatre aquest tema m’ha semblat adequat centrar-me en la que pot ser la més apta per ser comparada amb el Jurament Hipocràtic, que a la vegada és un coneixement obligat i indispensable per qualsevol persona que vulgui exercir com a metge en el segle XXI. Un metge conegut meu va aprovar la decisió considerant-la encertada, i em va fer sortir de dubtes.

La introducció conceptual del principi del treball és obligada com en qualsevol altre. No es pot començar a parlar de l’ètica mèdica sense haver parlat del que això significa i dels seus orígens, amb una breu descripció del seu desenvolupament al llarg de la història.

Però el punt de les conclusions pot sorprendre pel fet d’estar inclòs en el treball, i no ser-ne un apartat distant. És lògic que hagin de tenir una estreta relació amb el treball però en aquest cas no només hi tenen relació, sinó que configuren un altre punt tan important com els altres pel fet d’enllaçar els punts anteriors.

Concretament el punt que parla de l’Informe Belmont com a element de contrast (teoria - pràctica), ens dóna la possibilitat d’obrir un debat inacabable entorn els nous dilemes que plantegen els avenços científics en l’actualitat. En aquest punt he fet preguntes i les he deixat a l’aire, perquè les respostes són tan àmplies que podrien configurar, perfectament, un altre treball de recerca.

Tornant al punt referent al nazisme m’agradaria comentar el per què del fet que l’hagi titulat "pervivència de la cosmovisió bioètica durant el nazisme". Per què cosmovisió i no simplement "la bioètica del nazisme"? Qui llegeixi aquest punt s’adonarà que parlo de diferents temes que giren al voltant de la pervivència d’algun tret diferenciador de la història del nazisme, però no parlo simplement de la bioètica; parlo, per exemple, dels "criteris diferenciadors de caràcter nacional i ètnic". Vaig estar pensant en una paraula que fer palès aquest fet, és a dir, que no tractés simplement amb el concepte de bioètica sinó amb diferents derivacions d’aquest, i vaig concloure que la paraula més idònia és "cosmovisió".

Quant a l’experiència personal del final d’aquest mateix punt, i també del treball, tenint en compte el que anteriorment he explicat, em va semblar idoni fer un apunt sobre la meva experiència personal. Ja comento que la intenció no és etiquetar els alemanys, simplement va ser una conversa que em va impactar en el seu moment i que després he guardat en la memòria.

INTRODUCCIÓ CONCEPTUAL

L’ÈTICA I L’ÈTICA MÈDICA.

ORIGEN

NAIXEMENT DE LA BIOÈTICA

2.1. - Conceptes d’ètica i ètica mèdica.

En aquest treball es parla de la medicina, però sempre des del punt de vista de l’ètica. Crec necessari parlar dels conceptes d’ètica i ètica mèdica abans de prosseguir.

Ètica és la "Ciència filosòfica que determina la rectitud i el sentit del comportament humà, segons uns principis normatius dels quals es deriven uns deures i unes obligacions. Es distingeix de qualsevol tractat sobre la història i el valor dels costums i les idees morals de la humanitat en el sentit que aquest comprèn l’estudi (històric, antropològic i social, més que no estrictament filosòfic) de les normes que han ordenat el comportament dels individus i dels grups socials de tots els temps".

La finalitat de l’ètica és facilitar el bon actuar de la persona, fixant la bondat o maldat dels actes.

En els nostres dies l’ètica s’està convertint en un tema "de moda". Amb això vull dir que, per exemple, en el món dels negocis ha esdevingut una paraula fonamental. Què millor que una empresa digui que utilitza uns valors determinats que fonamenta en la manera de vendre el producte, o quan es fa la seva pròpia publicitat. Però l’ètica comença en el tracte que hi ha entre empleats subordinats, i amos de l’empresa.

Una persona ètica és una persona honesta, íntegra en totes les seves negociacions, moral, que es pot confiar per la seva lleialtat, i sobretot, respectuosa amb els altres.

L’ètica es torna un tret de la personalitat. S’incorpora al sistema de valors de qui la practica. Influeix en tots els aspectes de la vida. Ésser ètic no és una cosa que pugui encendre’s i apagar-se com un interruptor. És un tret que s’ha de guanyar.

Perdre-la és fàcil, guanyar-la és una mica més difícil. També és conservadora en el sentit clàssic. No existeixen noves modes ni els nous estils a l’hora de ser ètic.

L’ètica mèdica no és altra cosa que preguntar-se - com a metge- davant d’un malalt: "estic fent amb el pacient el que m’agradaria que fessin amb mi, si ho fos jo?". La resposta és el que defineix una persona com a metge.

És una disciplina que s’ocupa de l’estudi dels actes mèdics des del punt de vista moral, i que els qualifica com bons o dolents, a condició que aquests siguin voluntaris, conscients. Quan dic "actes mèdics" em refereixo als que aprèn el professional de la medicina durant el temps en contacte als pacients.

Segons Aristòtil va ser Sòcrates el fundador de l’ètica, ja que va ser el primer en senyalar i definir les virtuts ètiques i en qüestionar la forma com hem de viure. Sèneca ho confirma quan diu que Sòcrates va ser el primer en posar la filosofia al servei de les costums, i va definir que la saviesa suprema és distingir el que és bo del que és dolent.

Abans de Sòcrates la virtut era divina. Sempre es manifestava en forma de qualitats físiques. A partir de Sòcrates la virtut passa a consistir en l’obediència de la llei, que encara que feta pels homes, és també d’origen diví. Més endavant Plató eleva la teoria de l’ètica a nivell de ciència.

Però l’ètica mèdica és lleugerament posterior a Sòcrates, o millor dit, contemporània. Sòcrates, contemporani d’Hipòcrates, considerava que la medicina era un servei dels déus.

2.2.- Origen

Quan s’intenta arribar als orígens de l’ètica, els historiadors arrenquen de l’època dels sofistes, en la Grècia clàssica. Per arribar als orígens de l’ètica mèdica ens hem de remuntar a la mateixa època, però ens centrarem en Hipòcrates i l’escola Hipocràtica.

Malgrat això, s’ha de tenir en compte que si ens remuntem a Hipòcrates per estudiar els orígens de l’ètica mèdica és perquè estem parlant en tot moment de la cultura occidental.

Però el cert és que divuit segles abans del naixement de Crist, a Mesopotàmia, sota el regnat del rei Hammurabi ja hi havia una societat en que es van dictar les primeres lleis de moral objectiva relacionades amb la medicina, establint la responsabilitat jurídica del metge davant del seu pacient.

En aquest document, el "codi d’Hammurabi", es regula la professió mèdica en una secció compresa per vuit articles, que he cregut adequat adjuntar al treball, per comentar-los una mica.

Com es pot veure, en aquest Codi es legisla sobre els honoraris professionals i sobre la responsabilitat civil del metge. En aquella època el metge era tingut com un sacerdot, i el que feia era vigilat i sancionat per l’Estat. Els metges sacerdots eren professionals que vivien de la seva feina. Segons la categoria del pacient variaven els honoraris; així, l’home lliure pagava més que l’esclau. Però de la mateixa manera, si el metge fracassava en el tractament d’un home lliure havia de pagar el fracàs amb la seva pròpia integritat, mentre que si fracassava amb un esclau, només havia de compensar amb espècies l’amo d’aquest. Començava a esbossar-se el que actualment s’anomena "responsabilitat mèdica".

L’època en que es diu que va viure Hipòcrates és la mateixa en que va viure Sòcrates (segles V i IV aC), reconegut com un dels pares de la filosofia i l’ètica. Hipòcrates és considerat un dels pares de la medicina i l’ètica mèdica.

S’ha de recordar que en aquella època, a Grècia, l’exercici de la medicina estava a càrrec d’individus de diferent extracció social i cultural, la majoria d’ells convertits en metges "de motu propio", autodidàcticament. Els escassos coneixements que tenien els feien estar molt desprestigiats; la societat no els hi tenia confiança. Podem trobar descrita aquesta situació en un dels llibres del Corpus Hippocraticum, a la Llei. Es llegeix així:

"L’art de la medicina és de totes la més notable, però degut a la ignorància dels que la practiquen i dels que la jutgen a la lleugera, actualment està relegada a l’últim lloc. En la meva opinió l’error, en aquest cas, es deu fonamentalment a la següent causa: que l’art de la medicina és l’únic que en les ciutat no té fixada una pena, excepte el deshonor".

L’era tècnica de la medicina s’inicia amb Alcmeó de Crotona i Hipòcrates de Cos. A partir d’aquest moment el metge es proposa curar el malalt, sabent per què fa el que fa amb ell. Aquesta actitud mental el condueix a preguntar-se què són realment el remei, la malaltia i l’home; per trobar la resposta estudia la naturalesa. Es proposa conèixer el que són les coses, estudiant-ne la naturalesa.

Pels grecs, physis (naturalesa) era la maduresa, la bellesa, allò que és sa. La malaltia (phatos) era quelcom contranatural, immoral. El metge, que tenia la virtut de reconduir la physis quan perdia el rumb, era un moralista, ja que la malaltia col·loca l’home en conflicte entre el bo i el dolent.

Tenint en compte que ethos no significa ètica sinó "ordre natural", si hi havia "phatos" no hi havia ethos.

La medicina en els temps de Sòcrates i d’Hipòcrates no estava organitzada com a professió. Els coneixements sobre medicina s’heretaven dins del mateix grup familiar. La professió tenia caràcter de secta; era com un sacerdotisme professionalitzat, encara que també exercissin curadors empírics i autodidactes. Però el cas és que en general la societat desconfiava dels que feien els metges. No existien disposicions que obliguessin al practicant a ser responsable dels seus actes, com sí que passava a Mesopotàmia.

Així doncs, sabem que l’ètica mèdica en els seus inicis es basava en el criteri "naturalista". Però el mèrit dels metges hipocràtics no va ser únicament el fet de buscar la naturalesa de cada cosa; la seva aportació més destacada és el fet d’haver fos l’ànima de sanador i la tècnica, és a dir, curar al malalt tècnicament.

Cap a l’any 190 aC va ser escrit a Alexandria el llibre sagrat denominat l’Eclesiàstic, tingut com un tractat d’ètica ja que parla sobre les virtuts i la saviesa pràctica. Un dels capítols està dedicat a fer honors al metge.

Els llibres sagrats van influir molt en el món cristià i en la vida d’Occident. Algun exemple del que registra l’Eclesiàstic és:

• De Déu ve tota la medicina
• Déu va fer al metge pel bé del malalt. El metge és un intermediari entre un i l’altre, i la seva missió és proporcionar benefici.
• [...]

Així doncs, l’ètica mèdica, que depenia de "l’ordre natural" dels grecs, passa a ser considerada teúrgicament. Ara tenim que el metge, a més a més de ser virtuós tècnicament, ha de ser un virtuós moral. L’ethos o "estat d’ordre natural" d’Hipòcrates passa a un nou estat sacerdotal.

L’influx de la moral hipocràtica es va mantenir vigent durant molts segles, fins ben entrada l’Edat Mitjana. És en aquesta època quan s’integra la filantropia en la moral, de manera que el metge, teòricament, ha de deixar de cobrar i passar a curar de manera desinteressada. Ésser metge és considerat una bona acció que es fa per amor a l’home, i que per tant, beneficia l’ànima.

Si ho mirem des del punt de vista dels grecs i de la physis i la phatos, donat que l’ordre natural ve de Déu i la malaltia és un desordre, tornar la salut és fer un bon acte que es realitza gràcies a que hi ha un intermediari entre Déu i el malalt, i aquest és el metge. Essent un enviat diví ha d’obrar amb sentit sacerdotal, paternalista.

L’any 1135 va néixer a Córdoba Moissès Ben Maimón, més conegut amb el nom de Maimònides. Va ser metge, teòleg i filòsof a la vegada i va ser de gran influència durant l’Edat Mitjana i el Renaixement. És per això que s’ha de citar quan es comenta l’evolució de l’ètica mèdica al llarg de la història. Va escriure un llibre, la Invocació, on demanava que el metge exercís només quan tingués les virtuts necessàries per complir amb la seva missió, que és la de curar. Els principis morals que aquesta "Invocació" contempla són:

• Estimar l’art i l’home
• Indiferència pel lucre i la glòria
• Respecte per la salut i la vida
• Respecte per l’autonomia del pacient
• Afany per la saviesa en benefici del pacient
• Prudència i modèstia.

Quan arriba la Baixa Edat Mitjana, s’obre el camí la concepció moderna de la ciència i la tècnica. Copèrnic demostra que el que es té per inescrutable –l’ordre natural- és susceptible de ser conegut. A aquest ordre natural tancat, se li oposa la ciència, que és creada per la humanitat. D’aquesta manera l’ètica adquireix un altre punt de vista, i també un altre rumb, ja que s’ha de cernir i ha d’acceptar les evidències que la ciència demostra. L’ètica sense ciència seria quelcom inconscient i buit.

Passada l’Edat Mitjana, arriba el Renaixement, que és, tenint en compte el camp de la medicina, el punt de partida del món modern. Comença a sorgir la idea dels drets humans, i es contraposa l’ordre moral científic amb l’ordre natural diví.

La visió del cosmos, de la naturalesa i de l’home continua modificant-se, Enrera queden els criteris religiosos i metafísics que fonamenten l’ètica, i ens trobem amb una nova fonamentació, la de l’ordre científic, que va acompanyada d’una nova moral: la moral positiva.

Descartes en el segle XVII i Voltaire en el XVIII col·loquen els ciments perquè August Compte construeixi la seva filosofia positivista, en la que estableix la incompatibilitat entre la ciència i la teologia. Segons aquest nou esperit filosòfic, només s’ha d’acceptar el que la nostra intel·ligència entengui, excloent els "misteris impenetrables". Per Compte, independitzar la moral de la teologia i de la metafísica és totalment necessari.

Abans del Positivisme s’ha de tenir en compte que hi van haver altres corrents filosòfics com l’Idealisme i la Il·lustració, que es basaven en una profunda confiança cap a la raó humana. Voltaire va canviar la mentalitat de molts que creien en l’ordre establert, i va ensenyar a creure només en el que pogués ser comprovat a través dels sentits. Es diu que va ser el mestre del dubte.

L’autoritat de tots aquells que deien ser intermediaris de Déu, comença a minvar, i s’obre pas el concepte d’Estat d’origen i orientació secular.

Malgrat tots aquests canvis que es produeixen en la manera d’entendre l’home i el seu entorn, l’ètica mèdica manté la dependència que ja tenia amb l’ordre natural dels grecs i les teories teúrgiques. És per això que s’ha conservat fins a èpoques recents.

Ben entrat el segle XX, la medicina es mostra dominadora de la natura, gràcies a la ciència i la tecnologia. S’han respost moltes preguntes que ningú es pensava que es podrien respondre. Moltes malalties que es consideraven una mort segura ara es poden curar. La medicina s’exerceix a tota la comunitat i el metge ha adquirit una responsabilitat molt important dins de la societat.

El 1948 la Organització de les nacions Unides promulga la Declaració Universal dels Drets Humans, que té una gran influència dins de l’ètica i , per suposat, dins de l’Ètica Mèdica.

En política, dins del món occidental, es van imposant els règims de democràcia parlamentària en que es reconeixen la capacitat de decisió i el dret d’autonomia de cada persona.

En la medicina passa una cosa similar: el metge perd la condició de dèspota il·lustrat, i el malalt guanya en la seva condició de poder ser autònom i poder dir la seva. Amb aquest canvi l’ètica mèdica es renova, però mai perd les veritats constants en l’ètica, que provenen del Jurament hipocràtic i són, fonamentalment, el respecte a la vida humana i el propòsit de beneficiar el pacient.

2.3- Naixement de la bioètica.

En el moment en que s’uneixen la ciència i l’ètica, ja hem parlat que es produeix un canvi força important. Doncs bé; hi ha un moment en que els moralistes s’alarmen per les repercussions que poden comportar els nous avenços científics en el camp de l’ètica. És aleshores, quan l’afany inquisitiu i transformador de la ciència es converteix en una amenaça per l’individu, la societat i tota l’espècie, que sorgeix la Bioètica.

La Bioètica sorgeix fa poc més de vint anys. Gira al voltant de la vida, no només humana, sinó també de les altres formes conegudes en el planeta (animals irracionals i vegetals).

Sempre, fins quan va ocórrer l’holocaust d’Hiroshima i Nagasaki, la ciència havia estat considerada neutra èticament. Aleshores es veu que les aportacions científiques poden ser funestes per la humanitat, pels seus efectes directes sobre l’home i pel que poden suposar pel medi ambient en general. Uns anys enrera, el 1933, un biòleg anomenat Aldo Leopold va escriure al The jornal of Foresty, dels Estats Units d’Amèrica un article titulat "Ètica de la conservació". Al cap de setze anys, després de l’explosió atòmica, es va ampliar aquell escrit i va ser publicat a la revista Almanac, amb el títol de "l’ètica de la terra". És per això que es considera Leopold com el precursor de la Bioètica, el primer que va veure la necessitat de crear una nova moral per fer front al que podia esdevenir fatal pel l’espècie humana i el planeta en que viu.

Van Rensselaer Potter va publicar el 1971 un llibre que va anomenar "la Bioètia, pont cap al futur". S’inspirava en Leopold i deia que estava convençut que si no es frenava el comportament de l’espècie humana envers el seu propi medi, la seva supervivència en el planeta no seria gaire llarga. Després de moltes reflexions va arribar a la conclusió que la pervivència de l’home podia dependre d’una ètica basada en el coneixement biològic. A aquesta ètica li va donar el nom de "Bioètica", que ve a significar: "ciència de la supervivència". Ell deia que una ciència de la supervivència significa més que una ciència sola, per tant proposava el terme Bioètica per emfatitzar els dos ingredients més importants que suposa: els coneixements biològics i els valors humans.

Per tant la Bioètica abasta el camp de la ciència i el de les humanitats. Potter argumenta que és una ciència interdisciplinària.

Pel que hem vist sobre els orígens de l’ètica podem dir que en els inicis va tenir a veure amb la relació dels individus entre sí; després amb la relació de l’individu amb la societat. A la dècada dels 70, sorgeix una nova ètica que s’ocupa de la relació entre l’home i el seu entorn, és a dir, una ètica ecològica que inclou tant les ciències biològiques com les humanitats.

Després veurem que objectivament, la Bioètica Global comprèn la Bioètica Mèdica i la Bioètica Ecològica. La primera té objectiu a curt plaç, i la segona a llarg plaç, ja que el que busca és la conservaçao de l’ecosistema, de manera que contribueixi a la supervivència de l’espècie humana.

Quan estudiem la història de la Bioètica ens hem de referir al filòsof Daniel Callahan i al psiquiatra Willard Gaylin, que el 1969 van emprendre una iniciativa perquè es fessin reunions periòdiques amb científics i filòsofs interessats en les ciències biomèdiques, amb la finalitat d’analitzar les conseqüències i repercussions que tindrien els avenços científics dins de la societat. Va néixer així "l’Institut d’Ètica i Ciències de la Vida", més tard conegut com a "Hastings Center". Aquest, i l’Institut Kennedy, creat el 1972 per Andrés Hellengers, constitueixen actualment els epicentres de la bioètica mundial.

A la pràctica, i malgrat totes les expectatives inicials de fer una ètica interdisciplinària, la Bioètica s’ha medicalitzat, és a dir, s’ha ocupat primordialment d’assumptes relacionats amb les ciències mèdiques com poden ser; la reproducció humana assistida, la distanàsia, l’eutanàsia, la mort digna, drets del pacient, etc.

L’any 1978, també als Estats Units, l’Informe Belmont va consagrar els tres principis morals que orienten la Bioètica medicalitzada. Aquest són: autonomia, beneficència i justícia. Dedico el punt següent exclusivament a aquest informe.

Dista molt la Bioètica Mèdica que s’ha creat en els últims anys de l’Ètica Mèdica d’origen grec i romà. La primera és més pragmàtica, alimentada pels principis de llibertat i autonomia, pels drets humans elementals consagrats des de fa dos segles, ampliats i perfeccionats en el present. En canvi l’ètica mèdica sempre va ser naturalista i paternalista. Segurament més metafísica.

Tanmateix, fins al naixement de la Bioètica no s’havia tractat al malalt com a una persona autònoma per pensar i decidir. A partir de la dècada dels setanta se li concedeix la ciutadania moral, és a dir, se li reconeix la condició d’agent moral lliure i responsable.

La fonamentació teòrica de la Bioètica és sòlida i amplia. No es basa en una sola corrent filosòfica ni a un únic sistema ètic.

La Bioètica es fonamenta en el principi de llibertat moral, i per tant, acceptant que l’ésser humà és un agent moral autònom, ha de ser respectat per tots els que mantenen posicions morals diferents.

És evident que la nova concepció de la Bioètica no satisfà a tothom. L’Església catòlica dubta en moltes ocasions que l’autonomia del malalt sigui suficient com per decidir el que els metges han de fer amb ell. És per això i per altres assumptes relacionats amb la reproducció humana, que l’Església catòlica voldria passar a liderar l’estudi i la difusió de la Bioètica Mèdica en l’actualitat.

Un tema força recent que ha portat a molts conflictes en el camp de l’ètica mèdica ha estat la possibilitat de treballar amb els gens humans. Treballar-hi permet, per exemple, procrear persones sense que s’hagi de passar per l’aparellament entre un home i una dona. Aquests nous avenços, lligats a la voluntat de progressar en el camp de la medicina han portat a pensar que s’ha d’establir l’equilibri entre el que es vol i el que es pot, tenint en compte els drets que tenen tots els ésser humans a ser sotmesos a alguna prova o estudi mèdic.

Si recordem que hi ha la Bioètica Mèdica i la Bioètica Ecològica, i que ambdues estan íntimament relacionades malgrat que busquin solucions a curt i a llarg plaç respectivament, ens podem fer una pregunta: quines són les circumstàncies que amenacen la pervivència de la humanitat? Catàstrofes ecològiques, com poden ser una depredació continuada de la naturalesa o potser una nova bomba nuclear; catàstrofes biològiques, com una explosió demogràfica sense recursos suficients, o una manipulació de la vida humana amb finalitats no ètiques.

És per això que la Bioètica constitueix una nova cara de l’ètica científica. La protecció i defensa de la vida en el planeta s’ha convertit en un tema que implica a la ètica, a la ciència, a la política, i en definitiva, a tots el qui sentin la necessitat de preservar el planeta.

Això ens confirma el fet que hi ha una diferència abismal entre el radi d’acció de l’Ètica Mèdica tradicional i el de la Bioètica.

La primera vol afavorir al malalt i només compromet al metge, es mou en un cercle tancat en que només hi ha el metge i el pacient, i està apartat d’altres activitat.

La Bioètica involucra al metge, al pacient, a la societat, etc.: involucra la humanitat. Trenca el cercle tancat per donar cabuda a diferents disciplines que tenen a veure amb la biologia, amb la filosofia, les lleis, i la religió.

L’Ètica Mèdica era una ètica professional, i la Bioètica es pot considerar una ètica general, una moral més amplia que no només es preocupa del problema immediat que una persona estigui malalta, sinó que mira més enllà, pel futur de l’univers i de les generacions futures.

Diego Garcia, metge i filòsof espanyol, diu que la bioètica mèdica és una conseqüència necessària dels principis que viuen informant la vida espiritual dels països occidentals des de fa dos segles. És cert. Juntament amb la formulació i vigència dels principis de llibertat política i llibertat religiosa es va imposar també el principi de llibertat moral. Ja hem dit que l’ésser humà és considerat un agent moral autònom i com a tal ha de ser respectat per tots els que mantenen posicions morals diferents.

Si allò moral és l’essència d’allò ètic, llavors hem d’acceptar que l’Ètica Mèdica ha estat modificada, en la seva essència, des de l’arribada de la Bioètica.

Va ser a inicis dels anys setanta quan al pacient se li va concedir la ciutadania lliure i responsable. Aquesta ciutadania va quedar refrenada amb la "Declaració dels drets del pacient", aprovada per l‘Associació Americana d’Hospitals, l’any 1973.

Juntament amb el principi d’autonomia, els principis morals de beneficència i justícia (que s’explicaran més a fons en el punt següent), constitueixen el trípode que serveix de base de sustentació de l’ètica mèdica actual. El primer té a veure amb el pacient, el segon amb el metge i el tercer amb l’Estat i la societat.

Així doncs, el paternalisme que va caracteritzar la medicina durant vint-i-cinc segles va deixar de tenir vigència. El pacient, per una part, va superar la condició d’incapacitat moral, per convertir-se en un subjecte actiu, amb drets legals; el metge, continua sent el benefactor del pacient, però no en contra del que aquest vulgui; a la societat, que fins fa poc no va ser tinguda en compte, se li va adjudicar la funció de distribuir equitativament els béns escassos a la comunitat, és a dir, d’actuar amb el criteri més just.

Aquest últim ingredient, involucrat en el concepte d’Ètica Mèdica, té les seves arrels en les tesis proposades per John Stuart Mill, en el seu tractat de filosofia moral. Per ell l’essència de la justícia no és altra que el dret al benestar que té cada individu. Ell va escriure: "La justícia és el nom de certes classes de regles morals que es refereixen a les condicions essencials de benestar humà de forma més directa, i en conseqüència són més absolutament obligatòries que qualsevol altre tipus de regles que orientin la nostra vida".

L’ÈTICA MÈDICA:

EN TEMPS D’HIPÒCRATES

DURANT EL NAZISME

EN L’INFORME BELMONT

EN TEMPS D’HIPÒCRATES

3.1.1.- Vida d’Hipòcrates:

S’han conservat molt poques dades sobre la figura física d’Hipòcrates. Ja ho escrivia el filòleg alemany Wilamowitz el 1901:

"Hipòcrates és un home cèlebre en el seu temps sense el recolzament de cap escrit"

Però potser el primer que hauríem de fer és respondre a la pregunta de si Hipòcrates va existir realment o és fruit de la imaginació de moltes generacions enrera. La resposta és que sí que va existir, i la millor manera de justificar-ho és amb la lectura de textos de l’època, escrits per autors tan coneguts com Plató o Aristòteles.

Extret del Protàgoras de Plató, Sòcrates conversant amb un amic diu:

S’evidencia l’existència real d’Hipòcrates i també el fet que exercia de metge i era un treball remunerat. També esbrinem que pertany a la família dels Asclepíadas, que va néixer a Cos i que la seva fama es deu precisament a la seva qualitat de metge.

També sabem que la biografia d’Hipòcrates no va ser recollida ni pels seus contemporanis ni pels seus successors més immediats. Podem afegir unes dades escrites en grec durant el segle I aC. i traduïdes al llatí per Janus Cornarius durant el Renaixement:

El text continua amb el relat de diferents històries en les que Hipòcrates va ser el protagonista i amb les que va anar guanyant fama per tota Grècia fins a convertir-se en un autèntic ídol popular. No se sap quants anys va viure, però es diu que van ser molts.

Amb aquest text hem pogut confirmar alguns fets i precisar l’any exacte en que va néixer , el 460 aC.

Es diu que Hipòcrates va tenir dos fills i un gendre, que també es van dedicar a l’ars medica, continuant units amb altres deixebles de l’escola o tradició mèdica creada pel seu pare i mestre.

Malgrat no tenir massa dades concretes sobre la vida d’Hipòcrates, podem considerar que aquest és un problema secundari tenint en compte que el que fou important va ser el que ell va escriure, i d’això si que se’n conserven força escrits.

3.1.2.- Corpus Hippocraticum

A més a més de referir-se a la llei i reivindicar l’estat de l’art de la medicina, el Corpus Hippocraticum o Col·lecció hipocràtica es refereix a assumptes plenament mèdics que tracten del com curar i encara el camp de l’ètica mèdica des de diferents punts de vista. El Corpus Hippocraticum és un complex d’obres mèdiques, el primer conegut i conservat, atribuïdes per la tradició a Hipòcrates, però que en realitat testimonien una clara pluralitat d’autors i tendències. Està format per un conjunt de tractats que oscil·len entre cinquanta i cent, segons les divisions i agrupacions que han fet els editors dels diversos manuscrits. Existeixen set llibres d’Epidèmies, quatre de Règim, quatre de Malalties, dos de Prediccions, dos de Malalties de les dones, etc.

El que uneix tots aquests tractats és el dialecte joni i la redacció en prosa. Provablement aquest conjunt formaria part d’una biblioteca, la de Cos. Però el problema fonamental pel crític del Corpus Hippocraticum és l’absència de firma en els escrits. Cap d’ells conté atribució concreta a un autor, sigui Hipòcrates o qualsevol dels seus deixebles, i això sorprèn si es compara amb altres escrits de la mateixa època de Plató o d’Aristòtil.

El que s’ha pogut deduir és que el caràcter de col·lectivitat de l’escola Hipocràtica feia que el menys important fos el nom de l’autor, i que el que realment importava era el contingut que aquest volia transmetre a tots els membres de l’escola Hipocràtica.

Descriure i comentar cadascun dels tractats del Corpus Hippocraticum queda fora de l’abast d’aquest treball, i és també innecessari, doncs estan recollits tots en llibres que ja han estat editats, però si que en citaré alguns que han estat considerats per Eulàlia Vintró en la seva tesi doctoral que resumeix en el llibre "Hipòcrates y la nosologia hipocràtica", uns dels més importants.

L., I, pp. 570-636

Es divideix en tres parts:

1. Polèmica contra tots els que, metges o filòsofs, partint d’una hipòtesi, deriven d’aquesta l’origen de totes les malalties.
2. Mètode, que prové de la seva polèmica: la medicina ha de recolzar-se sobre la realitat proporcionada per l’observació i els fets, a partit d’aquesta realitat utilitzar el raonament ajudat de la tradició científica.
3. Sistema: fonamentat en la teoria dels humors, en la salut com a justa mescla d’humors, de la cocció dels mateixos i del factor temps en funció de les crisis i els dies crítics.

Consta de vint-i-quatre capítols.

L., II, pp. 12-92

Exposició general i esquemàtica d’observacions i teories sobre:

1. Influència de la situació de les ciutats en relació amb el sol i els vents pel manteniment de la salut i generació de les malalties.
2. Propietats de les aigües dividides en bones i dolentes.
3. Predomini de les malalties segons les estacions i les diverses alternatives que cada una d’elles experimenta.
4. Diferències físiques i morals entre els habitants d’Europa i Àsia degudes a les diferències de sòl i clima.

Les afirmacions que anuncia el Corpus Hippocraticum no donen una explicació metodològica, malgrat que algunes encara avui es debatin com la influència del clima en el caràcter, o la influència de la geotèrmia en l’origen d’algunes malalties.

Està format per vint-i-quatre capítols.

Els títols ja donen nom al contingut d’altres tractats que va escriure l’escola hipocràtica. Aquests en són alguns:

• Règim de les malalties agudes
• Epidèmies I i III
• Ferides al cap
• Oficina del metge
• Fractures
• Articulacions
• Instruments de reducció
• Aforismes
• Art
• Naturalesa de l’home
• Règim saludable
• Vents
• Ús dels líquids

Veiem que els títols parlen, tant de la medicina en sí, com d’altres qüestions que hi tenen més o menys relació.

Per conèixer els orígens de la medicina de l’antiguitat no només el Corpus Hippocraticum ha estat la base dels estudis que s’han realitzat; en les comèdies i tragèdies que es representaven a l’època i que sovint s’escrivien, també hi ha al·lusions a la medicina i als metges. Aquests escrits són també la prova de l’existència d’escoles de metges a Grècia i Itàlia, però no s’ha d’oblidar que també hi havia metges que anaven per lliure o que no es classifiquen en una tendència concreta. Possiblement escrivien en l’anonimat i és per això que no s’ha conservat pràcticament cap escrit seu.

3.1.3.- La nosologia hipocràtica

Abans de comentar què és la nosologia hipocràtica és necessari aclarir alguns conceptes.

Medicina és l’art destinat a la curació i prevenció de la malaltia; metge és la persona dedicada a l’exercici de la medicina i el malalt és l’ésser al qui va referit el procés curatiu (més endavant és definiran aquests conceptes amb més deteniment.

L’home grec es va adonar molt aviat que el fet d’estar malalt era una cosa anormal en la vida de les persones. Es va adonar de l’existència de les malalties. El més fàcil i el que va fer la majoria va ser refugiar-se en les divinitats i en la màgia. Van sorgir metges ignorants, filòsofs que s’inflaven d’una filosofia sense sentit, parladors, els sofistes, etc. Pocs eren els bons metges que feien la seva feina ben feta. Hipòcrates fa moltes al·lusions en els seus escrits sobre la dificultat que era exercir l’art de la medicina sota la mirada d’una societat que el veia com un art obscur i ple de preguntes que ningú podia respondre.

Un pioner del racionalisme i naturalisme va ser Alcmeó, el famós metge de Cretona, nascut en l’últim terç del segle VI aC. Aquest va començar a definir científicament l’estat de salut i l’estat de malaltia. Definia la bona salut com l’equilibri entre les potències: la humitat, la sequera, l’escalfor, el fred, l’amargura, la dolçor, etc. Quan alguna d’aquestes potències es trobava en excés o en defecte, llavors hi havia la malaltia. És a dir, la malaltia era el desequilibri de les potències ja citades.

Aquestes definicions van ser ofegades per la medicina religiosa i ritual d’aquell moment, i posteriorment recollides per Hipòcrates i les escoles mèdiques del segle IV aC..

Perquè Hipòcrates pogués definir l’art de la medicina a partir de l’experiència necessitava eliminar o si més no, prescindir, de les explicacions filosòfiques d’aquells qui no sabien res de medicina i s’ajudaven de la filosofia per raonar les seves accions, i de les mitificacions religioses que la gent acostumava a atribuir a qualsevol cosa a què no es trobés explicació empírica immediata.

Hipòcrates es va fixar que les malalties es podien contagiar i a partir d’aquí va descobrir les dues grans orientacions de la investigació de la medicina: la curativa i la preventiva.

L’art de la medicina es compon de tres factors: la malaltia, el malalt i el metge. A tots ells es suma un quart factor que els engloba a tots: la naturalesa, al coneixement de la qual també contribueix la medicina.

El metge és un dels tres factors de l’art i com a tal en absolut negligible.

El metge és el servidor de l’art, amb tota la grandesa i responsabilitat que aquest servei comporta, ja que no s’ha d’entendre com un acte de servilisme o una humiliació, sinó com una qualificació modesta. Potser és falsa modèstia, però era del tot necessària com a pantalla davant de tots els farsants.

L’ status del professional pot enfocar-se des del punt de vista social, l’individual, el col·legial; atenent a la formació, a l’exercici de l’art, als honoraris que rep, a la fama que tingui, etc.

El que més es retreu a un metge és la seva ignorància i la seva irreflexió, que pot ser molt perjudicial pel malalt. També se li retreu el fer tractaments aparatosos que impressionin al poble però la utilitat dels quals sigui mínima. Les normes positives que se’n treuen d’aquestes censures són: un coneixement profund i total de les tècniques ja experimentades, una reflexió objectiva i serena abans d’elegir l’adequada al cas particular, i un despreci per l’ostentació sense contingut terapèutic. A més a més, el bon metge no només ha de saber en la teoria quina és la cura d’una malaltia. Ha de tenir certa pràctica i estar familiaritzat amb la pràctica de la medicina.

El malalt és el segon factor dins de l’ordenació hipocràtica de l’art mèdic. És l’objecte directe de l’atenció del metge en l’exercici de la medicina curativa.

Malalt era sinònim d’extrema debilitat. Els aspectes amb la que es pot presentar són molts i molt diversos; és una font per al diagnòstic de la malaltia; la seva col·laboració amb el metge és de molta utilitat, etc.

L’home sa, a conseqüència de la medicina preventiva, també ha d’entrar en aquesta presentació. Els atletes, per exemple, van gaudir de l’interès mèdic a nivell pràctic.

Hi ha un problema per definir el concepte de malalt, si ens atenem a Hipòcrates, perquè la idea està dispersa en tots els tractats i capítols que ell va escriure, i per tant és una mica difícil encaixar-los tots en un apartat.

3.1.4.- Diagnòstic i pronòstic:

Per Hipòcrates l’objectiu últim i inabastable de la medicina era tornar la salut a tots els malalts. Aquesta ambició utòpica, que ell mateix reconeixia com impossible, el porta a formular unes altres metes, més a l’abast i viables. La fonamental per un metge és ser útil i sobretot no perjudicar. Això s’aconsegueix amb el domini del pronòstic, que avarca el present, el passat i el futur (si un metge coneix les causes de la malaltia del present –és a dir, coneix el passat -, podrà preveure molt millor el futur).

El fet que Hipòcrates exclogués per complet la possibilitat que la religió tingués alguna relació amb la medicina va fer creure a la societat que era ateu, però mai ha quedat demostrat. El que si que és important és remarcar que per fer un pronòstic el que segur que no s’havia de fer era considerar la possibilitat de que les divinitats influïssin en algun aspecte de la malaltia.

Tenint en compte que el pronòstic consta de tres etapes, el mètode de realització es centrarà en aquestes tres etapes; el passat es descobreix a través de l’interrogatori; el present s’analitza mitjançant l’observació; i el futur, es raona.

• Interrogatori del malalt

El diàleg amb el pacient és fonamental per descobrir l’origen de la malaltia. El malalt ha d’ajudar al metge a curar la seva pròpia malaltia, explicant-li el què va fer, quan va començar a sentir-se malament, què havia pres, etc. I el metge, a més a més d’escoltar i saber relacionar amb característiques de malalties que ell coneix, ha de saber interpretar i arribar al fons de la qüestió. Ha de treballar amb els pensaments del malalt i treure el màxim de profit a una conversa amb el seu pacient.

• Observació del malalt

El metge grec durant l’època clàssica no tenia els instrument moderns de l’actualitat, que sens dubte li haguessin facilitat molt la feina. Per això va haver de desenvolupar molt els sentits. Els ulls eren els seus òrgans més útils i apreciats; la oïda els permetia escoltar la respiració dels pacients; el tacte els permetia descobrir tumors; l’olfacte l’utilitzaven per olorar l’orina o els excrements, i inclús a vegades utilitzaven el gust per analitzar una mostra a través de la seva amargor més o menys intensa. Aquestes aplicacions, entre d’altres, i sobretot la relació i utilització coordinada de tots aquests sentits permetien al metge concretar força, dins de les seves possibilitats, en la malaltia del pacient.

A tots aquests sentits cal afegir el tema de la meteorologia, que Hipòcrates considerava molt important. El bon metge havia de considerar els factors climàtics de la mateixa manera que considerava el que notaven els seus sentits.

La influència de la meteorologia es contempla en el text següent:

"En efecte, coneixent els canvis de les estacions, les sortides dels astres i les postes, segons les lleis de la pròpia actuació, podrà preveure la constitució futura de l’any. [...] En efecte, amb les estacions canvien també les malalties i els òrgans digestius de l’home."

Aquest fragment pertany a Aires, aigües i llocs, d’Hipòcrates. El que ell volia transmetre era que hi ha zones que històricament han patit malalties concretes que s’han anat repetint. Coneixent quines són aquestes malalties i relacionant-les amb les estacions de l’any i els canvis climàtics, el metge que visita una ciutat sabrà a què s’enfronta i què és el més comú en aquella ciutat.

"Al metge que coneixi aquestes dades, tots a ser possible, o al menys la majoria, no se li escaparan quan arribi a una ciutat desconeguda, ni les malalties endèmiques ni la naturalesa de les comuns a tots, de manera que no vacil·larà en el tractament de les infeccions ni cometrà errors [...]"

• Examen del malalt.

Hipòcrates estava convençut que l’examen d’un malalt s’havia de fer combinant el que els sentits li deien al metge amb el que ell sabia. Consistia en la col·laboració entre els sentits i la intel·ligència per arribar a un domini més encertat de la realitat.

El metge s’havia de fixar primer de tot en el rostre del malalt; la seva expressió, els ulls, la pell del front, el nas, la mirada..., tot servia perquè el metge analitzés i sobretot contrastés amb l’expressió i les faccions d’una persona sana. Era un pas molt gran si el metge ja havia vist la faç del malalt quan aquest estava sa.

A partir del que veia el metge havia de fer preguntes al malalt sobre si havia passat gana, o si havia tingut diarrea, etc. Segons la resposta havia d’enfocar l’examen cap a un camí o cap un altre, s’havia de reflexionar.

3.1.5.- El Jurament hipocràtic:

Ja hem parlat que en l’època d’Hipòcrates l’exercici de la medicina a Grècia estava a càrrec d’individus de diferent extracció social i cultural, la majoria d’ells convertits en metges pel seu compte. Estaven desprestigiats i la societat no els tenia confiança.

Malgrat això existien els professionals que s’associaven en sectes una mica misterioses i que només divulgaven els seus coneixements a aquells que s’iniciaven en el seu sacerdotisme.

La gran quantitat de metges que tenien coneixements apresos autodidàcticament i basant-se sovint en supersticions o raonaments equívocs i la conseqüent desconfiança de la societat cap aquests, va induir a que es creés un document que ha passat a la posteritat sota el nom de Jurament hipocràtic. És tingut com un paradigma d’ètica professional, de responsabilitat moral i immunitat jurídica.

Tenint en compte que Hipòcrates fou un personatge pràcticament llegendari de qui es coneix ben poca cosa, és ben lògic que no existeixi cap tipus de document que legitimi l’autoria del Jurament, és a dir, que li atorgui a Hipòcrates o a qualsevol altre la paternitat.

Però el millor per conèixer aquest Jurament, considerat "un document venerable del patrimoni moral d’Occident", és llegir-lo tal i com va ser escrit:

A què es deu que aquest document transcrit hagi corregut a través dels segles, arribant a representar l’ideal ètic en medicina i encara continuï influenciant la deontologia mèdica occidental? (l’any 1948 l’Associació Mèdica Mundial el va adoptar coma base deontològica)

Si s’analitza el Jurament i cadascun dels punts que en formen part es pot veure el caràcter sectari que té. Ho veiem en diferents aspectes:

• venerar als mestres com a propis pares
• no revelar a estranys els secrets de l’ofici
• mantenir la vida i la professió en estat de puresa i sanitat

Els metges hipocràtics estaven influïts per les corrents filosòfiques, en particular, per la pitagòrica. Hi pot haver relació entre el caràcter sectari del que hem parlat i el fet que Pitàgores fundés a Kroton una secta, germandat o associació religiosa que es regia per una norma o estil de vida que els distingia dels altres homes.

En l’antiguitat aquest document no va ser emès per tots els metges, ni va ser tingut gaire en compte. L’emetien els metges que volien oferir més garanties als seus clients, i per ser més convincents, aquestes obligacions del Jurament tenien compromisos religiosos, i totes anaven encaminades al bé del malalt, a no perjudicar-lo. D’aquesta manera el metge assumeix responsabilitats que ni la societat ni l’Estat havien fixat.

És per això que s’accepta que el Jurament és no gaire més que una promesa religiosa, sense responsabilitat jurídica. Però malgrat tot, el Jurament engloba una sèrie de valors morals intemporals: el respecte a la vida, no fer mal mai, beneficiar sempre, ser grat, ser reservat. Aquests valors, certament, giren al voltant de l’home. Sent així, s’ha d’acceptar que, a partir d’Hipòcrates, la medicina comença a perdre el seu caràcter sagrat.

DURANT EL NAZISME

3.2.1.- La cosmovisió bioètica del nazisme

Grècia, vençuda, va guanyar al seu feroç vencedor

Horaci, epístoles II, 1, 156

El 1945 cau oficialment el govern nacional-socialista d’Alemanya, i també el seu projecte per imposar-se al món sencer, no només com a poder polític, militar i econòmic, sinó també com a cosmovisió. Una cosmovisió en la qual la biologia era essencial ja que, com ara veurem, en tot el que pensaven els nazis hi havia un fons de neo-darwinisme social.

Horaci explica amb una frase que Grècia va ser derrotada militarment però que moltes de les coses que havien ideat els grecs i moltes de les costums dels grecs, van ser utilitzades o continuades pels seus vencedors en la lluita militar, els romans. De fet, no cal remuntar-se només als romans; actualment en molts camps com l’arquitectura, l’art, etc., s’estan utilitzant les idees hel·lèniques. Això ens porta a pensar que moltes vegades, per bé que un grup humà, polític, ideològic, ètnic o el que sigui, és derrotat a l’hora de confrontar forces militars, les seves idees, la seva cosmovisió i els seus criteris bàsics triomfen, i acaben essent aplicats pels propis vencedors i fins i tot per aquells que si van oposar amb totes les seves forces, o per les seves víctimes.

Hi ha un munt d’exemples que confirmarien el que acabem de dir.

Tothom sap que Hitler basava tota la seva filosofia en l’eliminació dels jueus (entre d’altres grups ètnics que considerava races inferiors). Tan és així que va prohibir a tots els "aris" tractar amb metges hebreus però ell sabia que un jueu, el Dr. Edward Bloch havia salvat la vida de la seva mare. Sempre li va estar agraït, i inclús li va permetre l’exili a l’hora de l’extermini.

A les vetllades de la màxima jerarquia nazi es sentia la música del compositor Franz Lehar, fidel defensor dels jueus, i les pel·lícules que més agradaven al Führer eren precisament les que prohibia al poble: les nord-americanes de vaquers .

De la mateixa manera, els Estats Units d’Amèrica observaven amb admiració el "progrés" de la medicina nazi, sobretot en quant al tema de l’esterilització compulsiva. I van considerar terribles les atrocitats comeses pels alemanys, però no suficientment com per no utilitzar els serveis del creador del mecanisme que impulsaria les temibles bombes V-2 amb les que Berlín aterrava els civils anglesos, matant-los i ferint-los.

Els EEUU tampoc van dubtar en treure profit de les invencions i desenvolupaments mèdics farmacològics de les empreses del Tercer Reich, com la firma Bayer, per a la qui el capità de les SS, Helmuth Vetter, experimentava amb detinguts en els camps d’Auschwitz i Mauthausen .

Vet aquí alguns exemples de governs o persones que diuen estar a favor o en contra d’alguna cosa i a l’hora de la veritat es contradiuen. És clar, sempre, per interessos o econòmics o de recerca de poder.

Donat que sobre el tema de la bioètica en el nazisme no hi ha massa escrit, em disposo a comentar anècdotes i discursos pronunciats per persones del règim nazi o per estudiosos que s’han referit en algun aspecte al mateix tema.

Alguns estudiosos diuen que el nazisme va constituir, des del punt de vista dels criteris bioètics, una mostra del biologisme social post-darwinià. Les idees de Hitler i Rosemberg pretenien millorar l’espècie humana, que tenien entesa com un conjunt de races, algunes de les quals eren "superiors" a altres. Deien que aquestes races "superiors" estaven més allunyades de l’avantpassat animal. Segons els nazis els negres havien evolucionat menys que la raça ària. I dins d’aquesta raça el tipus germànic - nòrdic (alt, robust, cabells rossos, ulls clars, nas recte) era el que es considerava més pur i també més evolucionat.

Un dels objectius dels nazis, doncs, era depurar la "raça ària" d’altres sangs. Ho feien a través d’una política en que hi havia un control matrimonial molt estricte. També van establir una estructuració jurídica jeràrquica de les persones, basant-se en els graus de "superioritat" racial. D’aquesta manera, segons la ideologia nazi, si un naixia "pur" havia de ser educat com a persona d’una raça superior i si era jueu, gitano, negre, o, en definitiva, no era de la "raça ària", llavors se l’havia de sotmetre a una vida de pors i maltractaments fins a la mort. S’ha dit que Hitler pretenia fer evolucionar la "raça ària" cap a una espècie sobrehumana, és a dir, que passés de ser superior a ser una altra espècie. Volia crear superhomes. Ho concreta amb paraules com aquestes:

"la creació no s’ha acabat [...] l’home clarament ha arribat a un punt de gir. La nova varietat d’home està començant a separar-se. Una mutació, precisament en el sentit científic"

El que fins ara s’ha dit podem resumir-ho en:

• l’aplicació dels criteris de l’Origen de les espècies de Darwin en la humanitat.

Un jerarca nazi anomenat Rauschning deia que el Führer reconeixia la seva herència de Nietszche: aquest "va arribar suficientment lluny com per reconèixer el "superhome" com una nova varietat biològica. Però no n’estava massa segur". Continua així: "Ara començo a comprendre el més profund significat del seu Socialisme. Era la preparació de la divisió de la humanitat en el nou superhome (pocs, però dominants) i en l’home del ramat. Les noves masses eren, en el camp de la política, la primera indicació del que Hitler anomenava el tipus atrofiat de la humanitat"

Hitler va preguntar a Rauschning:: "La política és actualment, literalment, el marc del destí. No concorda vostè que el procés de selecció pot ser accelerat a través de medis polítics?

Rauschning va contestar dient que no es pot criar al superhome, però que quan diem criar també ens estem referint a seleccionar. El mateix Rauschning, parlant amb Hitler, continuava així:

"Després de tot, seleccionar és el que fèiem tots els grangers. Si apareixia una varietat la manteníem viva, la seleccionàvem deliberadament per propagació, i així apuràvem el procés natural. Al cap i a la fi, criar es redueix a això, i segons el meu punt de vista hi pot haver un sistema polític que pugui fer possible un procés de selecció humana"

És evident que d’aquests fragments en podem extreure una altra conclusió:

• L’intervencionisme de l’Estat en el procés biològic. Un bon govern havia de fomentar que es millorés la humanitat des del punt de vista biològic, i ho feia intervenint en el procés. Com? Exterminant les "races inferiors"

Davant de les paraules de Rauschning Hitler s’exalta i diu que ha tingut la visió del nou home "desproveït de por, i formidable". Segons Hitler, el jueu és l’antihome, una criatura criada per un Déu diferent al que a criat al altres humans.

"Poso a l’ari i al jueu encarats; i si a un l’anomeno ésser humà a l’altre l’he d’anomenar d’una altra manera. Estan tan separats l’un de l’altre com l’home i la bèstia. No és que estigui anomenant al jueu bèstia. Està molt més lluny de les bèsties que nosaltres, els aris. És una criatura fora de la natura, estranya a aquesta".

Segurament amb aquest fragment es pot entendre que dins la ment de Hitler hi havia un convenciment absolut que els jueus no eren humans, sinó una altra espècie que tenia la mateixa forma física. Hitler també afirmava que els jueus eren enemics de tota la humanitat, i per tant per ell era com una plaga que s’havia d’exterminar. Segons Hitler:

• Ésser aparentment humà no significa ser-ho.

I segons el que hem llegit fins ara podem deduir –és una evidència- que el règim nazi era del parer que:

• La finalitat justifica els mitjans.

Aquesta la podríem considerar la més important de totes les concepcions, dins del camp de la bioètica, que tenien els nazis.

L’operació del Tercer Reich era vista pels nazis com una solució per millorar la "qualitat de la humanitat". El camp de concentració d’Auschwitz era considerat "el forat del cul del món, a través del qual l’ homo sapiens sapiens excretava d’una vegada per totes la seva malaltia". Els nazis consideraven que tenir un lloc on es poguessin fer proves mèdiques amb membres de les "races inferiors" era del tot justificable si el que es pretenia era millorar les tècniques curatives per la "raça superior". La seva teoria era:

• Experimentem amb "races inferiors" per millorar la "raça superior".

Podríem pensar que els nazis no eren conscients que estaven cometent una barbàrie. Ja hem parlat que creien que estaven fent un bé per la seva "raça", però és que a més a més, consideraven que si s’assassinaven jueus i gitanos era perquè s’ho mereixien pel fet d’estar vivint una vida que "no mereixia ser viscuda". Segons els nazis "haurien de morir-se de bona voluntat [...]; a més a més la mort no és tan terrible: és la por que se li té el que la fa tan antipàtica..."

Abans de continuar, enumerarem els punts que fins ara han sorgit de la investigació, que podrien ser els fonaments de la bioètica nazi.

1. l’aplicació dels criteris de l’Origen de les espècies de Darwin en la humanitat.
2. L’intervencionisme del govern en el procés biològic
3. Ésser aparentment humà no significa ser-ho
4. La finalitat justifica els mitjans.
5. Experimentar amb "races inferiors" per millorar la "raça superior".

Ja que durant tot el treball s’ha estat relacionant l’origen amb l’actualitat, tant de l’ètica mèdica com alguna referència quant a l’ètica en general, a continuació m’agradaria reflexionar sobre la cosmovisió bioètica nazi en l’actualitat, al voltant de mig segle després que s’acabés la Segona Guerra Mundial.

EN L’INFORME BELMONT

3.3.1.- L’evolució d’un compromís:

Els grans investigadors del passat treballaven sols i prenien total responsabilitat dels seus experiments amb éssers humans.

Cap a la segona meitat del segle XX la ciència havia creat nombroses tècniques per als diagnòstics, per a la prevenció i cura de les malalties. El recolzament públic va fomentar la investigació; el nombre d’experiments va augmentar, i es van necessitar més subjectes humans. Els investigadors demanaven, cada vegada més, que hi hagués un tractament més adequat d’aquests subjectes, amb previ avís i advertència. Els metges van preguntar-se, després de molts experiments, si hi podrien haver possibles efectes negatius en la realització dels experiments. Es van formar comitès d’investigació independents. Cada vegada el govern i el públic estaven més convençuts de la necessitat de protegir els subjectes humans amb que s’experimentava.

Els investigadors invocaven el benefici social i a la necessitat de progrés per tal de justificar el risc al que estaven sotmesos els voluntaris. Es van rebre protestes perquè no es confiava en la seguretat dels tractaments, i als metges els resultava curiós veure com estaven fent esforços per evitar el dolor i el sofriment, però cada vegada hi havia més queixes. Tothom necessitava ser tranquil·litzat, perquè els abusos pretenien ser corregits.

Com es tractarien les potencials amenaces als valors humans, en el camp de la investigació (que engloba investigació genètica, tècniques per la modificació de la conducta, emotivitat, intervencions com poden ser trasplantaments d’òrgans, etc.)?

Amèrica estava en el llindar d’una revolució biològica que tenia un potencial per ser socialment tan devastadora com van ser la de Copèrnic, Darwin, Freud... Com es protegirien grups que prèviament no havien estat protegits com els nens, els desvalguts, els presoners, la gent gran, etc.?

Es demanava al Congrés dels EEUU una legislació per cobrir els nous problemes que podien sorgir a les noves fronteres de recerca. Aquest va respondre creant una comissió nacional que confrontaria, tant els problemes específics dels investigadors, com la necessitat d’una normativa bàsica dels principis ètics, per aïllar les noves investigacions dels coneixements en les ciències biomèdiques. Era igual quina nova direcció poguessin prendre la ciència i la tecnologia; el Congrés volia establir criteris flexibles de revisió que protegissin els subjectes humans de recerca.

La comissió va començar estudiant les poblacions que requerien una especial protecció, per després moure’s en un territori més ampli, identificant principis ètics fonamentals que guiessin la investigació.

La Comissió va tenir un espai de reflexió en un simposi que es va celebrar en un centre de conferències a les afores de Baltimore, al Belmont Center.

L’informe que hi va sorgir, l’any 1978, després de deliberacions mensuals addicionals, va ser conegut amb el nom de Belmont Report o Informe Belmont. Aquest establia tres principis ètics bàsics que havien de servir de suport a tota recerca que involucrés als subjectes humans de recerca: autonomia, beneficència i justícia.

De fet, aquests principis han estat part dels principis filosòfics de la tradició del món occidental des dels grecs.

El Belmont Report lliga cada principi de forma única en aplicacions de recerca concretes. Unes dècades més tard aquestes pàgines segueixen sent una referència patró per a investigadors i Comitès de revisió Institucional. Entre molts possibles principis, aquests són suficientment extensos per captar valors ètics inherents a la bona recerca.

AUTONOMIA:

El respecte per la persona incorpora almenys dues conviccions ètiques a la nostra tradició democràtica. Els individus haurien de ser tractats com agents autònoms. Aquesta autonomia significa que una persona pot plantejar-se clarament els seus objectius personals. Ell o ella estan capacitats per escollir, després de considerar tota la informació. El fet de negar a algú la seva autonomia és negar-li el seu respecte com a individu. Algunes persones, però, no tenen la capacitat d’autodeterminació i autonomia suficients degut a malalties, incapacitat mental, edat o immaduresa. Aquestes requereixen una protecció especial, perquè potser no serien capaços d’escollir per ells mateixos.

Però el Belmont Report no es queda només amb aquest concepte abstracte, explica una forma de fer efectiu el respecte de les persones, amb el consentiment informat. A continuació passa a suggerir diferents components mínims d’aquest consentiment informat, com la informació, la comprensió i la voluntarietat.

El subjecte ha de saber exactament el que se li farà , i també que pot abandonar quan vulgui, encara que el procés d’experimentació ja hagi començat.

BENEFICÈNCIA:

Els subjectes posen una gran confiança en els investigadors. La finalitat d’aquest principi és validar aquesta confiança. El no fer mal és un principi fonamental d’ètica mèdica. EL Jurament hipocràtic requereix que el metge ajudi i beneficiï els seus pacients d’acord amb el seu judici. Això és el que en el Belmont Report anomenen beneficència. El problema que tenim amb aquest principi és la dificultat que té saber quant pot beneficiar el fet de fer l’experiment en relació als riscs que es corren. Per tant, s’han de valorar els riscs i els beneficis i posar-los en una balança de forma sistemàtica, i no arbitrària.

JUSTÍCIA:

Qui hauria de rebre els beneficis de la recerca? Qui hauria de sofrir els riscs?

De qualsevol manera estava clar que s’hauria de distribuir de forma equitativa.

Durant la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX els subjectes de recerca van ser sobretot, persones que no tenien grans recursos econòmics, i mai es demanava als malalts privats que fessin de subjectes de recerca.

El Belmont Report ha estat i continua sent molt llegit, més que res com a eina de treball.

Els principis del Belmont són diferents perquè tenen una flexibilitat que els codis no tenen. Enlloc de posar per davant polítiques rígides, el Belmont Report fomenta el debat i la tensió acurada. Els principis representen el consens que ens retorna al període dels grecs.

Abans de fer un experiment amb subjectes humans, diu Albert B. Sabin, s’han de tenir en compte dos principis. En primer lloc, es pot trobar la resposta de qualsevol altra manera? Si la resposta és que no, cal utilitzar aleshores els subjectes humans voluntaris?

I la segona pregunta: és necessari, és suficientment important? Perquè si no és suficientment important, llavors no hi ha cap justificació per utilitzar voluntaris.

El concepte de la dignitat humana és el que inspira la recerca, per tant els avenços científics s’han de fer sense comprometre la dignitat dels subjectes d’investigació. Veiem que la ciència i la ètica van units.

Criteris de revisió dels Comitès de Revisió:

• El risc dels subjectes ha de ser raonable en relació als beneficis.
• El risc en si mateix, ha de ser mantingut el mínim possible per aconseguir l’objectiu.
• Hi ha d’haver una selecció ètica dels subjectes
• Hi ha d’haver un consentiment per part del subjecte per acceptar l’estudi
• La privacitat i confidencialitat del subjecte ha de ser salvaguardada
• Hi ha d’haver un control continuat de les dades.

CONCLUSIONS:

REFLEX DE LES IDEES D’HIPÒCRATES EN L’ACTUALITAT.

PERVIVÈNCIA DE LA COSMOVISIÓ BIOÈTICA NAZI.

L’INFORME BELMONT, UN ELEMENT DE CONTRAST.

4.1.- Reflex de les idees d’Hipòcrates en l’actualitat.

La medicina grega ha estat la base de tota la medicina posterior: tota ella, fins al segle XIX, n’ha estat fonamentalment un comentari i una aplicació. N’és un exemple la relació entre els principis citats anteriorment en l’Informe Belmont i els conceptes del Jurament Hipocràtic.

Principi d’autonomia

L’autonomia del pacient, com a principi moral de l’actuar ètic del metge, no va ser contemplat en el Jurament hipocràtic. Al contrari, el paternalisme mèdic que va caracteritzar la moral hipocràtica, va ressaltar l’heteronomia com a requisit indispensable d’un bon acte mèdic.

La introducció del principi d’autonomia a l’Ètica Mèdica com a fonament moral va comportar una revolució en l’exercici professional, i encara molts metges i molts pacients no s’han conscienciejat. El concepte d’autonomia pot interpretar-se de moltes maneres, però s’atén sobretot a la relació metge - pacient .

Ja hem dit en el punt sobre l’Informe Belmont que l’autonomia fa referència a la llibertat que té una persona per establir les seves normes personals de conducta, és a dir, la facultat per governar-se a sí mateix, basada en els seu propi sistema de valors i principis. La paraula deriva del grec autos, que significa "mateix" i nomos, que significa "norma", "govern", "llei", és a dir, expressa autogovern, sense constriccions de cap tipus.

La persona autònoma determina per sí mateixa el curs de les seves accions, d’acord al que ella mateix hagi decidit. Per suposat, durant l’acte mèdic l’autonomia té a veure amb la del pacient, però també amb la del metge. I actualment un metge pot arribar a enfrontar-se als tribunals disciplinaris i penals si actua contra els desigs del pacient, encara que sigui per salvar-li la vida.

Des de Kant s’ha sostingut que el regne de la moralitat resideix en l’autonomia. Es per això que els qui s’ocupen profundament del tema de l’ètica no poden eludir l’anàlisi especulatiu del que significa l’autonomia. S’ha conclòs que l’autonomia pura, la veritable, no existeix. I si existeix, resideix en l’últim nivell de la consciència, en el més profund d’una persona.

Quins requisits ha de tenir una acció per que pugui considerar-se respectuosa amb l’autonomia?

Segons els estudiosos són tres els requisits necessaris: que s’executi amb intencionalitat, amb coneixement i sense control extern. Per que una acció sigui intencionada ha d’ocórrer com a conseqüència de la intenció de fer-la. Per tant, no pot ser accidental, ni ser feta de manera inadvertida o per error, ni ser producte de la pressió física exercida per algú altre. Es podria dir que l’acció intencional és una acció que es du a terme d’acord amb un pla preconcebut.

El segon requisit és dir que l’acció s’executi amb coneixement o enteniment. Fa referència a que si la gent no entén l’acció, aquesta no serà autònoma ja que és imprescindible comprendre quin és el motiu, com és realitza i quines poden ser les conseqüències.

El tercer requisit té a veure amb el control que es pugui exercir sobre la persona des d’una posició externa. Aquest control es pot fer de diferents maneres i amb diferents graus: mitjançant la coerció, la manipulació i la persuasió. Per altra banda, l’autonomia també pot veure’s interferida per factors interns, com poden ser les alteracions orgàniques o funcionals del cervell.

Actualment l’autonomia del pacient i la del metge estan en una mateixa escala d’importància, però el problema es presenta quan els valors del pacient no coincideixen amb els valors de l’Ètica Mèdica; és llavors quan l’autonomia del pacient guanya pes i s’ha de considerar el seu cas com un cas particular. Això passa en moltes ocasions i amb moltes persones, i és per això que no es pot generalitzar mai ni aplicar els mateixos principis per a cada cas particular.

Principi de beneficència:

El document perdurable que ha servit de punt de partida a l’ètica mèdica occidental, ja hem dit que és el Jurament Hipocràtic. Un dels principis morals que recull té a veure amb el benefici que el metge està obligat a proporcionar al seu pacient; un altre fa relació al compromís d’evitar fer-li mal. Recordem les paraules del document:

Aquest compromís es veu reforçat en el llibre Epidèmies: "el metge ha d’exercitar-se respecte a les malalties en dos coses, ajudar o al menys, no causar danys."

Hi ha una màxima llatina primum non nocere (primer no fer mal), que sempre ha estat tinguda com el fonament de la moralitat en l’exercici de la medicina. Malgrat que es desconeix qui i quan la va pronunciar, es relaciona també amb l’Escola hipocràtica.

Tenint en compte que el millor per una persona és gaudir de bona salut, el benefici més gran que se li pot aportar és tornar-li quan l’ha perdut, o protegir-li quan la té, i és per això que el principi de beneficència en la medicina ve a ser com el principi de llibertat pel periodisme: la norma ètica fonamental.

Principi de justícia

Aristòtil diu: Anomenem just allò que produeix i protegeix la felicitat i els seus elements en la comunitat política". Si apliquem aquest concepte al camp de la medicina, just seria el fet que el metge fes alguna cosa en favor a la vida i salut del seu pacient, i això afavoriria la felicitat d’aquest. Aquesta seria la justícia individual o particular, que ha passat a un segon pla en la concepció actual de l’Ètica Mèdica.

La justícia comunitària o social és afer de l’Estat, que s’ha d’ocupar de mantenir-la vigent en tota la comunitat.

Possiblement aquest principi és i ha estat el més discutit possiblement perquè el concepte teòric de justícia segueix sent discutit en l’àmbit socio - polític contemporani. Per uns, l’ideal moral de justícia és la llibertat; per altres és la igualtat social; per altres una distribució equitativa de la riquesa, etc.

El secret professional:

El fet d’amagar la veritat forma part de les normes d’Ètica Mèdica que ja es van consagrar en el Jurament hipocràtic. El Jurament prescriu:

La llei 23, que recull el jurament aprovat per la Convenció de Ginebra de l’Associació Mèdica Mundial s’ocupa especialment d’aquest assumpte. Obliga a "guardar i respectar els secrets amb els qui confio". L’article 37 diu. "s’entén per secret professional mèdic allò que no és ètic o lícit revelar sense una causa justificada. El metge està obligat a guardar el secret professional en tot allò que, per haver exercit la seva professió, hagi vist, sentit o comprès, excepte en els casos contemplats per disposicions legals".

En l’article 1 de la llei 23 (Declaració de principis), diu: "La relació metge - pacient és un element primordial en la pràctica mèdica. Perquè aquesta relació tingui èxit ha de fonamentar-se en un compromís responsable, lleial i autèntic, el qual imposa la més estricta reserva professional".

De la relació metge – pacient també se’n fa referència en el Jurament hipocràtic

4.2.- Pervivència de la cosmovisió bioètica nazi.

Criteris diferenciadors de caràcter nacional i ètnic.

Després de la derrota d’Alemanya, la cultura que s’ha encarregat d’establir en el món el predomini dels criteris estètics nazis ha estat, sobretot, la nord-americana dels Estats Units. Tenint en compte aquest fet no és difícil imaginar-se que a hores d’ara ha d’estar més que distribuïda per arreu del món. Van ser les produccions de Hol·lywood i altres manifestacions de la civilització nord-americana les que van difondre l’arquetip d’heroi amb les característiques abans citades.

De la mateixa manera es van anar creant etiquetes pels afroamericans, a qui de seguida se’ls va atribuir el paper de fort i bonàs, poc intel·ligent i disposat a ajudar (recordem el clàssic "bwana" de Tarzà ). Els mexicans segueixen fent de bandits; els xinesos fan, o bé de mafiosos, o bé de karatekes, etc. És molt difícil treure’ns aquestes etiquetes dels nostres caps quan contínuament les veiem en forma d’imatge, d’història o del que sigui. És tan difícil que s’han convertit en prejudicis que formen part d’una conversació corrent dins la cultura popular. A molts els segueix semblant totalment natural sentir dir que una persona de color encara no ha arribat al mateix grau d’evolució que una persona blanca.

Sembla mentida, però de la mateixa manera, es segueix pensant que un negre està millor dotat físicament i que, per contrapartida, els blancs són més intel·ligents; o que els indígenes són molt bona gent però que inevitablement són estúpids, etc.

El W.A.S.P.

La cosmovisió nacional-socialista en matèria biològica encara perdura. Es troba en el llenguatge, en les actituds, en les preferències que tenim davant de certs aspectes de la vida diària. Hitler va establir uns criteris. El primer que ve al cap quan algú sent parlar de la "raça ària" és el prototip de noi alt i forçut, ulls clars, cabell ros, etc. El famós W.A.S.P (white anglo-saxon protestant – anglo-saxó blanc protestant ). Només cal mirar es anuncis publicitaris, les pel·lícules o les revistes de moda. Sempre predominen persones amb aquestes característiques.

Exemple del cas Kevorkian

Però segurament l’exemple més clar per fer veure que realment el criteri nazi perdura és el cas Kevorkian, un metge dels EEUU titllat el "doctor de la mort" per la seva lluita a favor de l’eutanàsia, que va fer una campanya a favor del dret als condemnats a mort a oferir-se com a subjectes d’experimentació mèdica. Volia tornar al nazisme! I el pitjor de tot és que va ser recolzat per molta gent. Si llegim el que sostenia, veurem que no té pèrdua:

El "doctor de la mort" no es va parar a pensar que quan a una persona se li diu que serà assassinat un dia a una hora determinada, aquesta persona entra per força en un estat psicològic en que és dubtosa la seva capacitat per elegir si vol ser assassinat i prou o vol que, a més a més de ser assassinat, li facin unes proves que ajudaran a resoldre dubtes a aquell qui li administri la profunda anestesia general quirúrgica estrictament controlada, entre altres. Kevorkian deia, a més a més, que seria la millor manera por poder estudiar una ment criminal, i que d’aquest estudi s’obtindrien respostes que amb la persona morta no es podrien trobar.

A més a més diu que això s’ha d’aplicar tant si la condemna és justa com si no, per tant ho planteja com si la llei estigués per damunt de qualsevol norma ètica que pugui derivar-se del fet que una persona sigui condemnada a mort.

Cal insistir en que aquest home és admirat per molts i ha publicat un munt d’obres traduïdes a diferents idiomes.

Experiència personal, sense ànim d’etiquetar els alemanys.

Aquest estiu vaig anar a Alemanya i vaig fer un bon amic. Mentre caminàvem pel carrer, ell em va dir:

- mira aquell cotxe

- què li passa –responc.

- estic segur que acaba de tenir un accident, perquè si no, no ho veuries així –em vaig fixar que el cotxe tenia un bony a la porta del conductor que quasi no es veia- quan vaig estar a Espanya em va sobtar molt veure que estava ple de cotxes amb bonys, rascades... Aquí això no passa, perquè tothom dóna per entès que si un cotxe té un bony, per petit que sigui, aquell bony s’ha de reparar, encara que no quedi afectat el funcionament del cotxe.

Vaig quedar-me força sobtat, però la conversa no va quedar així. El Hanish, el meu amic, va continuar dient:

- I a Espanya esteu tot el dia fent la "siesta". Aquí a Alemanya no podem, perquè després de dinar de seguida continuem l’activitat.

- És qüestió d’horaris –li contesto- allà també sopem més tard, i anem a dormir més tard. No és que siguem uns ganduls.

La cara que va posar ja em va donar indicis que no l’havia convençut, però ell m’ho va confirmar quan, donant per finalitzada la conversa, em va dir:

- Jo tot ho vull fer perfecte. Si no, no estic satisfet.

4.3.- L’informe Belmont, un element de contrast.

Hem vist que els valors que constitueixen la deontologia mèdica que proposa l’Informe Belmont s’acosten molt als que Hipòcrates havia enunciat fa més de dos mil·lenis, però la complexitat de les formes de vida actuals i la globalització en la que es difonen els avenços i problemàtiques de tots els racons de la terra fan més evidents les contradiccions.

Els codis deontològics dels Col·legis de Metges de molts països i la Convenció de Ginebra de l’Associació Mèdica Mundial proposen un Jurament mèdic en que el professional de la medecina promet exercir la seva professió sense fer distincions de classe social, de religió, de nacionalitats ni ètnies.

En canvi, si contrastem els diferents conceptes que proposa l’Informe Belmont amb les notícies divulgades per la premsa veurem que actualment perviuen moltes contradiccions entre les propostes que acceptarien els metges en el món occidental i la diversitat d’ideologies i creences religioses.

Per exemple, en l’aspecte de l’AUTONOMIA: quina és la posició èticament correcta davant problemes com el que planteja la cultura musulmana de l’ablació de les dones?

Què és èticament recomanable quan un metge rep una persona que requereix una transfusió de sang i en canvi la tradició cristiana dels Testimonis de Jehovà li ho impedeix?

Fins a quin punt s’ha d’ajudar aquella persona que sol·licita l’eutanàsia amb plena consciència de la seva voluntat, en una fase terminal d’una malaltia incurable?

Es pot parlar d’Autonomia quan les condicions de vida de segons quins pobles no garanteixen la supervivència diària als col·lectius més febles com ara els nens i els avis i quan entre Europa i Àfrica hi ha una diferència de vint-i-cinc anys en l’esperança de vida?

Referent a la BENEFICÈNCIA i JUSTÍCIA, s’ha de confiar que els investigadors i científics redueixen des de l’ètica els risc de les seves experimentacions. Però ens consta que, en la lluita contra el càncer, moltes persones cauen en el camí de la recuperació per manca de recursos sanitaris i/o quirúrgics en el seu lloc d’origen, o per manca de possibilitats econòmiques.

Sabem també que en la recerca dels laboratoris i hospitals es prioritza l’estudi i combat de les malalties més comunes, no només per l’abast que puguin tenir a més persones afectades, sinó també pel rendiment que puguin tenir econòmicament els productes que s’elaborin.

I encara més, tots aquells científics que coneixen la transcendència de segons quines descobertes militars o dels nous recursos energètics, no han de fer públiques les seves sospites de riscs per a la salut? No seria èticament desitjable que hi hagués un compromís d’investigació que garantís la salut pública?

La medicina en aquest moment ha esdevingut especialment preventiva i l’augment de risc creats per la pròpia evolució humana reclama una activitat d’observació i crítica de les condicions de vida per fer-les més humanes. No es pot parlar del compromís ètic del metge com el d’una persona aïllada sinó com el de tota la societat amb la voluntat d’aconseguir un món millor.

El Belmont Report fomenta el debat i la discussió i abona perquè sigui el concepte de la dignitat humana el que inspiri la recerca, per tant els avenços científics es facin sense comprometre la dignitat dels subjectes d’investigació.

La difusió del criteris deontològics dels professionals de la medecina, com els dels periodistes, advocats, psicòlegs, ha d’afavorir que la societat defineixi quin tipus de professionals vol que defensin els drets del conjunt de la comunitat.

5.- FONTS DOCUMENTALS

• EULALIA VINTRÓ Hipócrates y la nosologia hipocrática

Ed. Ariel, 1973

He extret informació sobre el corpus hippocraticum i, sobretot, sobre la nosologia hipocràtica. També els comentaris sobre el Jurament Hipocràtic.

• (traducció del grec per MARIA DOLORES NAVA): Tratados Hipocráticos)

Madrid, 1990

El diagnòstic i pronòstic hi surten molt ben explicats.

• La medicina hipocrática.

Ed. Alianza

La vida d’Hipòcrates hi surt ben explicada.

• Les imatges del treball:

Imatges d’Hipòcrates

Biografia d’Hipòcrates

• JEAN DUMONT: Los médicos de la muerte

Ed. Círculo de amigos de la historia, 1975

He trobat algun dels diàlegs que apareixen en el treball i m’ha permès fer-me una idea més que de l’ètica de la medicina nazi, de les condicions en que es portava a terme aquesta medicina.

• CARLOS ROJAS: Mein führer! El libro prohibido

Ed. Planeta, 1975

És una novel·la ambientada en el nazisme que tracta sobretot de la mentalitat humana.

• KEVORKIAN, jack: La buena muerte: los médicos y la eutanasia

Ed. Grijalbo, 1993

El cas Kevorkian surt perfectament explicat des del seu punt de vista.

• DAVID IRVING: La guerra de Hitler

Ed. Planeta, 1989 (2a ed.)

Parla del nazisme en molts aspectes diferents. He pogut extreure força diàlegs que apareixen en el treball)

• DIEGO GARCÍA: Fundamentos de la bioética

Eudema Universidad

El naixement de la bioètica hi surt bastant resumit, i també l’ètica acutal.

Ed. G.G.

Orígens de l’ètica mèdica. Història de la medicina.

• (revista) Historia i vida. Neonazis –numero 391 (octubre 2000)

Parla dels nous moviments neonazis i de les influències del nazisme en l’actualitat.

• (internet) Referències a: LIFTON, Robert Jay: The nazi doctors. Medical Killing and the Psychology of Genocide

Ed. Basic, 1986

Comentava algunes de les atrocitats comeses en el nazisme, i els avenços que van aportar els experiments amb subjectes humans

• (internet) Referències a: HÖSS, Rudolf: Commandant of Auschwitz: The Autobiography of Rudolff Hoess,

Cleveland, World, 1959

Comenta la situació en el camps de concentració d’Aushwitz.

• Gran Enciclopèdia Catalana –Volum 7

Barcelona – 1974

M’ha ajudat a completar el concepte d’Ètica.

• Diccionario de la Real Academia Española

Per trobar el significat de Medicina.

• (vídeo)

Barcelona, maig 1994

Generalitat de Catalunya

Departament de Sanitat i Seguretat Social

Institut d’Estudis de la Salut

És un vídeo que donen als metges actualment i que explica molt bé com es va formar l’Informe Belmont)

• (internet)

Convenio de Asturias de Bioética

És el Conveni per la protecció dels Drets Humans i la dignitat de l’ésser humà amb respecte a les aplicacions de la Biologia i la Medicina. Conveni sobre els Drets Humans i la Biomedecina.

• JORGE MARTÍNEZ BARRERA: ¿Es la bioética realmente una ética?

(Opinió)

M’ha servit per ampliar coneixements i endinsar-me en el món de la bioètica, però no està reflectit en el treball.